Aquest monòleg està escrit en vers blanc. Però, sabríeu explicar amb les vostres pròpies paraules ―en prosa― quines afliccions torben l'ànim de Hamlet?
Pensa que si es suïcida el seu patiment acabarà.
- Ser o no ser: aquest és el dilema:
- si a l'esperit li és més noble sofrir
- els cops i els dards de l'ultratjant Fortuna,
- o armar-se contra un mar de sofriments
- i enllestir-los lluitant. Morir, que és com dormir,
- res més; dir que amb el son finalitzem
- els mals del cor, les mil ferides naturals
- que la carn va heretar. És un final
- per desitjar devotament. Morir, dormir,
- i potser somniar; aquest és el destorb:
- perquè els somnis que habiten en el son de la mort,
- un cop ja ens hem desprès d'aquesta pell mortal,
- ens imposen respecte, és aquesta la causa
- que fa que les desgràcies durin tant.
- Perquè, si no, qui podria aguantar
- les fuetades i les burles d'aquests temps,
- l'insult de l'opressor, l'ultratge del superb,
- tot el dolor de l'amor menyspreat,
- la lentitud de la justícia,
- la insolència dels càrrecs, i el desdeny
- que dels indignes rep la gent de mèrit,
- si pogués un mateix donar-se el cop de gràcia
- amb un simple punyal? Qui portaria el pes
- d'una vida cansada de queixes i suors,
- si no fos per la por d'alguna cosa
- més enllà de la mort, aquest país no descobert
- que no deixa tornar de les seves fronteres
- a cap dels viatgers, que ens confon el desig,
- i ens fa suportar els mals que ara tenim
- més que fer-nos volar cap als que ens són desconeguts?
- Així, doncs, la consciència ens fa covards a tots,
- i així el color natiu de la resolució
- queda esblaimat pel pàl·lid deix del pensament;
- i els projectes més alts i de més importància,
- per aquesta raó desvien el seu curs
- i perden fins i tot el nom d'acció.
- Però ara, silenci. Bella Ofèlia!
- Nimfa, que siguin recordats els meus pecats
- en les teves pregàries.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada