dimarts, 7 de gener del 2020

La lírica petrarquista al Renaixement i al Barroc.

La lírica petrarquista és un corrent poètic que copia l'estil, estructura, tòpics i imatgeria del renaixement toscà (Francesco Petrarca).

El petrarquisme es va difondre per tota Europa amb el renaixement i va servir com inspiració en la lírica d'amor cortès dels trobadors provençals. Va durar fins al segle XVIII (va escapar Shakespeare).

Els petrarquistes es dediquen a cultivar el sonet amorós i reunir-lo en col·leccions estructurades com a cançoners (en forma de sèrie de poemes històrics del seu amor per la dama).

Els temes són: el culte a la bellesa, el protagonisme de la naturalesa (bucolisme) i l'amor. El petrarquisme introdueix el sonet a la literatura espanyola, que serà la forma més usada durant els segles XVI i XVII.


A Espanya van introduir el petrarquisme Luís de Camoes, Sá de Miranda, Garcilaso de la Vega, Joan Boscà, Gutierre de Cetina, Hernando de Acuña, Fernando de Herrera, Lope de Vega i Francisco de Quevedo.

A França el petrarquisme va ser implantat con La Pléiade, en la que van destacar Pierre Ronsard, Thomas Wyatt, Henry Howard i Philip Sidney.


El petrarquisme es va convertir en un estil artificial i fred i com a conseqüència al barroc es va usar com paròdia i es van fer cançons amb tons burlescos. L'idealisme platònic es va combinar amb el materialisme i la referència al detall marginal o costumista.




Un soneto me manda hacer Violante, Lope de Vega
Resultado de imagen de lope de vegaUn soneto me manda hacer Violante, 
que en mi vida me he visto en tal aprieto; 
catorce versos dicen que es soneto: 
burla burlando van los tres delante. 

Yo pensé que no hallara consonante 
y estoy a la mitad de otro cuarteto; 
mas si me veo en el primer terceto 
no hay cosa en los cuartetos que me espante. 

Por el primer terceto voy entrando 
y parece que entré con pie derecho, 
pues fin con este verso le voy dando. 

Ya estoy en el segundo, y aún sospecho 
que voy los trece versos acabando; 
contad si son catorce, y está hecho. 

Soneto CVIII, Joan Boscà
Imagen relacionada

Como el triste que a muerte está juzgado,
y de esto es sabidor de cierta ciencia,
y la traga y la toma en paciencia,
poniéndose al morir determinado.

Tras esto dícenle que es perdonado,
y estando así se halla en su presencia
el fuerte secutor de la sentencia
con ánimo y cuchillo aparejado:

así yo, condenado a mi tormento,
de tenelle tragado no me duelo,
pero, después, si el falso pensamiento.

Me da seguridad de algún consuelo,
volviendo el mal, mi triste sentimiento
queda envuelto en su sangre por el suelo.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada